L’home que explicava històries, com bé indica el títol, és un llibre ple d’històries, personatges, llocs i situacions.
Com a complement a la lectura, em trobat oportú de fer una mica de glossari, per donar aclarir conceptes que apareixen al llarg del text, i que anirem ampliant a mida que avancem amb la lectura.
Personatges:
Abraham
Abraham és el patriarca del judaisme, reconegut pel cristianisme i un profeta molt important de l’islam. La història de la seva vida és relatada al llibre del Gènesi i a l’Alcorà. Les dates tradicionals de la seva biografia se situen entre el 2166 aC i el 1991 aC. Segons la tradició jueva, va néixer l’any 1948 de la Creació, o sia l’any 1812 aC. El seu nom original era Abram, i era descendent del fill de Noè, Sem. Tot i que la seva dona era estèril, Déu va prometre-li que de la seva descendència faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu nom per “Abraham”, que significa pare de multituds.
Umm Kalthoum
Umm-Kulthum (en àrab: أم كلثوم; escrit vàriament en l’alfabet llatí com Om Koultoum, Om Kalthoum, Oum Kalsoum, Oum Kalthum, Omm Kolsoum, Umm Kolthoum, Um Kalthoom, Omme Kolsoum o Umm Kultūm, entre altres); en turc és coneguda com a Ümmü Gülsüm) (Temai Ezzahager, 4 de maig de 1904 – El Caire, 3 de febrer de 1975), va ser una cantant solista, compositora i actriu egípcia. Nascuda a Temai Ezzahager, fou coneguda com a l’«Estrella de l’Orient». Més de tres dècades després de la seva mort encara és considerada la cantant més famosa i distingida del món àrab del segle XX. Umm-Kulthum tenia un veu femenina de contralt i mezzosoprano.
Baïbars era el protagonista d’un dels principals cicles narratius del món àrab. Els Relats de Baïbars tenien un to èpic i picaresc.
Baïbars era l’hereu desposseït d’un llunyà regne d’Àsia Central, vagabund famèlic, esclau maltractat, fill adoptiu d’una rica i respectable dama de la millor societat de Damasc i protegit del cunyat d’aquesta : el visir Naim El Din, un ancià digne i afable que el condueix al Caire per presentar-lo al rei. Baïbars és de naturalesa cavalleresca, d’una vasta cultura, naïf, de moralitat irreprotxable i piadós, però s’ajunta amb tots els mals nois que troba i sovint se’ls emporta a casa. Això li fica en innombrables embolics. Tot i això acabarà sent el successor del rei.
L’atenció i l’afluència de públic que atreia el narrador feia que pogués percebre fins a la meitat de la recaptació del cafè que li contractava, el que indica la seva importància.
Existeixen nombroses versions escrites de Baïbars, recollides principalment a Alep, Damasc i El Caire. La versió d’Alep té gairebé 36.000 pàgines i és una de les més importants.
L’argument històric dels Relats de Baïbars està constituït per la vida del-Zaher El-Malik Baïbars I, sultà mameluc que va regnar al Caire i a Damasc en el segle XIII. Baïbars va ser un rei poderós que va detenir la invasió mongola i que va reconquerir als croats seus principals fortaleses.
Els Relats de Baïbars són molt diferents de les Mil i Una Nits, tant pels seus orígens, com per la seva composició i el seu estil; i al contrari d’aquestes, són pràcticament desconeguts a occident. (Font: baibars.com)
A Orient fins i tot hi ha una sèrie sobre el Baibars.
Llocs:
Líban
El Líban (en àrab لبنان, Lubnān) és un estat de l’Orient Mitjà que fa frontera al nord i a l’est amb Síria, al sud amb Israel i a l’oest és banyat pel Mediterrani. La frontera amb els alts del Golan, ocupats per Israel, és discutida pel Líban en una àrea petita anomenada granges de Shebaa.
El Líban és un país petit; la seva superfície, altament muntanyosa, és semblant a la de la província de Barcelona.
El nom del país prové de l’arrel semítica LBN (لبن), que significa blanc, en referència a la capa de neu que cobreix la muntanya Líban.
Urfa
Şanlıurfa, sovint simplement Urfa nom que s’utilitza en el llenguatge diari (en siríac ܐܘܪܗܝ Urhoy o Urhai, en kurd رها Riha, en armeni Ուռհա Owr’ha, i en àrab الرها al-Ruhā), és una ciutat de Turquia, al lloc de l’antiga Edessa (Εδεσσα). És capital de la província de Şanlıurfa. La població de la ciutat és de 482.323 habitants (2009). Està situada al sud-est de Turquia en una gran plana a 80 km a l’est del riu Eufrates.
Conceptes:
Drusos
Els drusos (en àrab: دروز durūz, en hebreu: דרוזים) són una comunitat religiosa d’arrels musulmanes. Els adherents es consideren a si mateixos musulmans, opinió que la resta del món islàmic no comparteix. Són presents sobretot a Israel, el Líban, iSíria, essent una minoria oficialment reconeguda a tots tres països. La seva religióés monoteista, accepta la legitimitat dels profetes de les tradicions judeo-cristiana i islàmica (entre altres), incorpora elements gnòstics, i segons algunes fonts, creu en la reencarnació. La seva societat compta amb una estructura dualista, dividida en «iniciats», homes i dones familiars amb la doctrina religiosa, i ignorants, els quals reben suport espiritual dels iniciats. Els drusos coneixen, però, tant la litúrgia musulmana com la cristiana i practiquen qualsevol d’elles per tal d’amagar la seva identitat quan la situació ho demana, essent aquest un estratagema derivat de l’islamisme xiïta. Com a totes les societats de l’Orient Mitjà, la família té prioritat sobre l’individu, resultant en veritables clans que es reuneixen per prendre decisions i ajudar-se mútuament.
Estrella drusa
La Mà de Fàtima
El hamsa o khamsa (en àrab خمسة, ẖamsa, “cinc”) és un símbol que consisteix en una mà amb un ull enmig. Els musulmans l’anomenen la mà de Fàtima (per Fàtima az-Zahrà filla de Mahoma) i els jueus la mà de Míriam (per la germana de Moisès). Sembla tenir un origen púnic, com a símbol de la deessa Tanit. Actua com a amulet per protegir contra els mals esperits. Recentment hi ha qui li vol donar un altre significat: el diàleg religiós i el bressol oriental comú a l’islam i el judaisme.
Jinn
Un jinn (en àrab جن, jinn, plural جنون, junūn, mot segurament emparentat amb el llatí genius, “geni”) és una criatura sobrenatural citada en la religió islàmica, on se la presenta com la tercera raça creada per Déu, de rang inferior als àngels.
Els jinns són descrits com una espècie amoral, no necessàriament maligna, i solen ser bromistes i engalipadors en les seves formes més benignes de comportament. Estan presents en els contes i llegendes de la zona d’influència de l’islam, tot i que és pràcticament segur que l’extensió de l’Alcorà va imposar un mateix nom a moltes manifestacions diferents pròpies dels països islamitzats.
Dervixos
Dervix (derivat de l’àrab i del persa درویش) són musulmans de confraries sufís. La paraula derivaria del persa darveix (o darweix, àrab darwix) i inicialment volia dir “que demana almoina a cada porta”, però no és clar si fou aquesta paraula la que va originar l’accepció ‘dervix’ com a membre de confraria religiosa. A Turquia i Pèrsia conserva un significat més proper a l’original i vol dir “monjo mendicant” (àrab faqih). A Marroc i Algèria els dervixos són anomenats ikhwan (“germans”, pronunciat khwan).
Ball dels dervixos a Istambul
Eid al-Adha
L’id al-ad·ha (en àrab عيد الأضحى, ʿīd al-aḍḥà, “festa del sacrifici”) és una de les dues celebracions més importants del calendari islàmic. La celebració rep diversos noms, com al-id al-kabir (العيد الكبير, al-ʿīd al-kabīr, festa gran), qurban bajram (escrit diversament segons el país), eid dhoha (al Pakistan) o bisup tabaski (a l’Àfrica subsahariana); també se la coneix com festa del xai, ja que és l’animal que se sol sacrificar més sovint.
S’hi commemora el símbol de la submissió perfecta a la voluntat de Déu representat per l’episodi alcorànic (i bíblic) en què Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill per ordre divina abans que Déu li aturés el braç. Se celebra el desè dia del mes de dhu-l-hijja i coincideix amb la fi del hajj, el pelegrinatge preceptiu a la Meca, cinquè pilar de l’islam.
Aquest dia, en tot el món islàmic, les famílies maten un animal de manera ritual (sovint un xai, tal com es diu que va fer el patriarca) en record de l’acte d’Abraham; a continuació s’organitza un gran àpat i els creients es retroben en família i entre amics i es fan regals als infants. És un dia de perdó i d’oblit de malentesos, així com d’ajuda als més necessitats, ja que, segons la tradició, la família només es pot quedar amb una tercera part de l’animal sacrificat i la resta s’ha de compartir.
L’oud o llaüt
El llaüt (de l’àrab العود al-ʿūd) és un instrument de corda pinçada amb la caixa de ressonància en forma de mitja pera -és a dir, amb el fons còncau, corbat, constituït per diverses lames de fusta, unides entre elles- unida a un mànec de llargada variable.
Maqâm
El maqam aràbic (en àrab: maqām, مقام; — pl. maqāmāt مقامات o maqams) es el sistema de modes melòdics usat en la música àrab tradicional.
Totes les definicions són extretes de la Viquipèdia.